Quisiera poder parar el tiempo, que todo siguiera igual que en este preciso y precioso instante: las nubes camino del exilio empujadas por el impaciente verano, la música del viento suspendida en el aire pronunciado frases que sólo quién sabe escuchar oye, nada que corte la respiración acompasada de los estudiantes tumbados sobre la hierba...
Quisiera, ahora, que todos mis pensamientos quedaran libres, ligeros, movidos por un suspiro de mis labios mientras todas las cosas (sí, nunca me ha gustado esta palabra pero es que son, al fin y al cabo, simplemente cosas) quedaran hipnotizadas pero intactas.
Y cuando mis pensamientos hubieran encontrado su hogar, su chimenea donde acurrucarse a reposar, impulsar el tiempo de nuevo para reencontrar la brújula que quedó extraviada entre las maletas de algún viaje obligado a la realidad que me dejó desubicada...
P.d- Escuchando una mezcla de Lene Marlin y OBK...
P.d2- Disculpad que publique algo tan estúpido y surrealista en el blog pero, tal como sucedió en mi último post, pertenece a uno de estos extraños momentos en que lo sueltas todo sobre el papel (o pantalla en su defecto) y no te importa el resultado, lo que transmitas ni tan siquiera lo que quede... tan sólo escribir...
Lo siento.
Suscribirse a:
Comentarios de la entrada (Atom)
2 comentarios:
Hola guapísssssima! Sorpresa: comment de la Maria!
Ja sé que aquest escrit el vas fer fa uns quants dies, quan estaves tan perduda i extraviada com la brújula de la que parles...
Sé que et senties molt malament perquè temies haver perdut el camí que havies de seguir o, el que és pitjor, no el veies per enlloc.
Però sé, per sobre de tot, que ets una de les millors persones amb les que m'he creuat en la meva vida i sé que mai podràs perdre una brújula perquè hi haurà gent que et deixarà la seva i ho farà d'una manera tan agraïda i sincera que gairebé no t'adonaràs que no és la teva...
Sé que potser no és bon lloc per posar un comentari així però només desitjo que en Javi en tingui preparada una de molt especial, preciosa, un autèntic tresor, perquè així ets tu, Roser.
Espero que sàpiga apreciar quan l'estimes i tot el que has deixat perdre (o has allunyat, com prefereixis) per ell...
A mi em poden dir el que vulguin, però "això és amor i el demés xorrades" :P :P!!
Gràcies per ser com ets, per tot el que fas i per il·luminar-me i il·luminar-nos, per més lluny que físicament estiguis ens arriba la teva llum, el teu somriure...
Un petonàs, hermosa, CUIDA'T!
mArIa (i també afegeixi els altres...).
T'ESTIMEM.
P.D- Disculpad que no ponga el comentario en castellano pero iba a enviarle el comentari al blog a Roser por mail (como siempre) pero como el "desgraciado catxarru" me ha dejado tirada lo he puesto aquí... Se siente :$
:____________________________) és precios ak escrit rus... ja saps k m'encanta la forma, la sencillesa de les teves paraules kuan realment sents alló que vols expressar a tothom, encara k només sigui per tu mateixa...aiii si ja ho dik jo, farieu un bon duo amb la meva germana jejejeles dos escriptores :) jijij aixx.... russss et trobo moooooooooooooolt a faltar ;( enserio, joooo ojala ak estiu estiguis per aki... jo al final no aniré a cap excavasió durant el mes d'agost, per tan, espero k kedem :) i així em recites algun dels teus escrits k són preciosos...
"nunca olvides kien te dijo un hasta luego" by me xD
l'spanish se'm don bastant bé jijij
muaaaaaa***
---- NicE ----
Publicar un comentario